Un Curs de Milagros va començar amb l'sobtada decisió de dues persones de col.laborar en l'assoliment d'un objectiu comú. Aquestes dues persones van ser Helen Schucman i William Thetford, catedràtics de psicologia mèdica de la Facultat de Medicina i Cirurgia de la Universitat de Columbia a la ciutat de Nova York, No és realment important qui van ser aquestes persones, excepte que el que ha passat mostra que amb Déu tot és possible. A tots dos se'ls podria haver qualificat de tot menys de persones espirituals. La relació entre ells era difícil, sovint tensa, ja tots dos els preocupava en gran manera la seva reputació i acceptació tant a nivell personal com professional. Les seves vides, que en la seva major part estaven regides per valors mundans, amb prou feines coincidien amb el que el Curs postula. Heus aquí com Helen, la persona que va rebre el material, es descriu a si mateixa:

Psicòloga, educadora, intel.lectualment conservadora i d'ideologia atea, estava treballant en una institució acadèmica de gran prestigi, quan de sobte va passar una cosa que va precipitar una cadena d'esdeveniments que jo mai hauria pogut predir. El cap del meu departament anunciar inesperadament que estava cansat dels sentiments d'ira i agressivitat que les nostres actituds reflectien i va concloure dient: "han d'haver un altre camí". Com si hagués estat esperant aquest senyal, vaig accedir a ajudar a trobar-lo. Pel que sembla aquest curs és aquest altre camí.

Encara que el seu propòsit era ferma, van tenir gran dificultat a començar la seva empresa comú. Però li havien ofert l'Esperit Sant la "petita dosi de bona voluntat" que, com el propi Curs hauria de subratllar una i altra vegada, és suficient per permetre l'Esperit Sant utilitzar qualsevol situació per Els seus propòsits i infondre El seu poder.

Continuant amb el relat de Helen:

Tres sorprenents mesos van precedir a l'inici de la redacció en si, durant els quals Bill em va suggerir que anotés els somnis d'elevat simbolisme que estava tenint, així com les estranyes imatges que em assetjaven. Encara que per llavors ja m'havia acostumat una mica a l'inesperat, tot i així em vaig emportar una gran sorpresa quan em vaig veure escrivint: "Aquest és un curs de miracles". Aquest va ser el meu primer contacte amb la Veu. Era una veu que no emetia cap so, però que em presentava una mena de dictat ràpid intern que jo anotava en un quadern de taquigrafia. La redacció no va ser mai automàtica. Podia interrompre en qualsevol moment i després reiniciar. En moltes ocasions em va fer sentir molt incòmoda, però mai vaig pensar seriosament en suspendre. Semblava ser una missió especial que d'alguna manera, en algun lloc, jo havia acordat dur a terme. Va acabar convertint-se en una veritable empresa de col.laboració entre Bill i jo, i estic segura que gran part de la seva importància rau en aquest fet. Jo anotava el que la Veu "deia", i al dia següent l'hi llegia a Bill i ell ho passava a màquina. Suposo que ell també tenia una missió especial, ja que sense el seu alè i suport jo mai hagués pogut dur a terme la meva. En total el procés va durar al voltant de set anys. Primer va arribar el text, després el Llibre d'exercicis, i finalment li Manual per al mestre. Al material rebut només se li han fet uns lleugers canvis sense importància. Al Text se li van afegir els títols dels capítols i els subtítols, i es van ometre d'ell algunes de les reflexions de caràcter personal rebudes al principi. D'altra banda, el material no ha estat alterat en absolut.

Els noms de les persones que van col.laborar en la transcripció del Curs no s'esmenten a la portada dels llibres perquè el Curs pot, i deu, descansar sobre els seus propis mèrits. El seu objectiu no és establir les bases per iniciar un culte més. El seu únic propòsit és oferir un camí perquè algunes persones puguin trobar el seu propi Mestre Intern.